Història

L’hospital medieval

A principis del segle XV, la ciutat de Barcelona comptava amb sis petits hospitals: l’Hospital d’en Desvilar o de l’Almoina; l’Hospital d’en Marcús; l’Hospital del canonge Colom; l’Hospital del canonge Vilar o de Sant Macià; l’Hospital de Santa Eulàlia; i l’Hospital de Sant Llàtzer o de Santa Margarida. Aquestes institucions havien estat creades per ordres religioses o particulars, i malgrat que depenien del Consell de Cent o del Capítol de la Catedral, quasi tots els seus ingressos provenien de la caritat de la ciutadania.

L’Antic Hospital de la Santa Creu

A principis de 1401, les dificultats econòmiques de bona part d’aquests centres van portar al Consell de Cent i al Capítol Catedralici a acordar la construcció d’un nou i únic hospital resultant de la unió d’aquests sis centres sanitaris. Així es pretenia millorar l’administració i gestió de les rendes. La mesura va ser ratificada el 5 de setembre d’aquell mateix any per mitjà de la butlla del papa Benet XIII, qui autoritzà la constitució de l’Hospital de la Santa Creu.

El nou centre, un dels més antics d’Europa i del món, va ser ideat com un edifici de grans dimensions, amb quatre ales d’estructura rectangular, dues plantes d’alçada i disposades al voltant d’un pati, tot seguint el model dels claustres eclesiàstics. El rei Martí l’Humà va presenciar la col·locació de la primera pedra de l’edifici, el 13 de febrer de 1401. Les obres acabarien el 1450. Posteriorment, al segle XVII, l’edifici va ampliar-se amb la construcció de la Casa de Convalescència, i durant el segle XIX i començaments del XX van fer-s’hi intervencions menors.

L’Hospital de la Santa Creu va estar dirigit des de la seva fundació per la Molt Il·lustre Administració (MIA), un òrgan en el qual tenien representació dos canonges i dos ciutadans seglars escollits, respectivament, pel Capítol Catedralici i el Consell de Cent. Els ingressos de la institució van continuar depenent d’almoines, donatius i llegats de particulars. Per això dues persones, un eclesiàstic i un laic, s’encarregaven directament del control de les rendes.

Amb el pas dels anys, l’Hospital va incorporar noves fonts de finançament gràcies a diversos privilegis concedits per reis i papes, entre els quals cal destacar, a tall d’exemples, el privilegi d’heretar els béns de les persones que morien sense testament o descendència legítima (Alfons el Magnànim, 1418) i el privilegi de les comèdies (Felip II, 1587), pel qual es va atorgar a l’Hospital el dret exclusiu de les representacions teatrals a Barcelona.

L’Hospital de la Santa Creu va ser durant més de cinc segles el gran hospital de la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència. L’activitat de caritat de l’Hospital anava més enllà de la cura dels malalts, ja que fins a finals del segle XIX també desenvolupava una important tasca d’acollida i formació dels nens orfes.

La contribució a l’evolució de la medicina va ser cabdal. L’activitat sanitària de l’Hospital de la Santa Creu va propiciar la creació del Real Col·legi de Cirurgia, llavor de la futura Facultat de Medicina. De fet, a partir del segle XIX l’Hospital esdevingué el centre d’una important activitat docent i científica que el va convertir en un centre hospitalari de primer ordre, situant-se al mateix nivell dels grans hospitals europeus que es començaven a construir en aquell moment arreu del continent.

En aquesta època, però, l’edifici gòtic del Raval començava a manifestar símptomes de fatiga. Després de cinc segles d’activitat ininterrompuda, l’Hospital de la Santa Creu ja no podia respondre al creixement de la ciutat de Barcelona i als constants avenços de la medicina. La construcció d’un nou hospital es feia del tot necessària.

L’hospital modernista

Els últims anys d’activitat de l’Hospital de la Santa Creu coincideixen amb l’adveniment de la gran transformació urbanística de Barcelona: el desenvolupament del Pla Cerdà i la construcció de l’Eixample.

És en aquest context d’expansió més enllà de les muralles quan mor, l’any 1896, Pau Gil i Serra, un banquer català resident a París. Gil estableix en el seu testament que el seu llegat s’ha de destinar a la construcció d’un nou hospital a Barcelona. Entre les seves indicacions, Gil imposava que el nou centre reunís les més avançades innovacions des d’un punt de vista tecnològic, arquitectònic i mèdic, i que fos erigit sota l’advocació de Sant Pau. Així va sorgir l’Hospital de Sant Pau.

L’acord de la Junta de l’Hospital de la Santa Creu i els marmessors de Pau Gil van fer possible la construcció d’un nou hospital en uns terrenys de la Santa Creu situats a mig camí entre Gràcia, Horta, el Guinardó i Sant Martí de Provençals. Finalment, el projecte va ser encarregat a Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), gran figura del Modernisme català.

L’obra de Domènech i Montaner

El genial arquitecte es va inspirar en els hospitals més moderns d’Europa a l’hora de concebre l’encàrrec. Partint de les idees higienistes, va dissenyar un hospital organitzat en diferents pavellons aïllats, envoltats de jardins i connectats entre sí per una trama de túnels subterranis. Malgrat que Domènech va dibuixar un projecte format per 48 edificis, finalment només se’n construïren 27, dels quals només 16 segons el projecte original modernista.

En línies generals, Domènech creà una planta quadrada al voltant de dos eixos diagonals, un nord-sud i un altre est-oest, que conformen una creu patent, emblema de l’antic Hospital de la Santa Creu, a través de la qual es resumeixen i simbolitzen la història hospitalària de Barcelona i els valors al·legòrics de l’Edat Mitjana.

Un edifici modernista sense precedents

El 1902 van començar a construir-se els primers deu edificis del conjunt seguint una trama urbanística diferent a la de l’Eixample. Cada edifici estava destinat a una especialitat diferent. La il·luminació, la bona ventilació i la decoració de les estances feren de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau un espai únic al món, un nou model hospitalari que introduïa la importància de l’espai obert i l’assolellament en el tractament dels pacients.

Després de la mort de l’arquitecte, el seu fill, Pere Domènech i Roura, va encarregar-se de l’execució dels treballs en la seva etapa final. El rei Alfons XIII va inaugurar l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau el 16 de gener de 1930.

Amb els anys, a banda de ser l’hospital de referència per a la ciutadania, Sant Pau ha esdevingut un referent destacat del patrimoni i la cultura de Barcelona i Catalunya. El 1978 va ser declarat Monument Històric Artístic i l’any 1997 Patrimoni Mundial per la UNESCO.

L’increment de la demanda sanitària i el deteriorament estructural dels edificis van evidenciar que el conjunt modernista no reunia les condicions necessàries per mantenir la qualitat assistencial. És aleshores quan començà a plantejar-se la necessitat de construir un nou hospital, modern i adequat per a la pràctica mèdica contemporània. Els edificis de Domènech i Montaner havien arribat al final de la seva vida útil.

La tardor de 2009, l’activitat sanitària va traslladar-se a un modern edifici situat a la façana nord del conjunt. Així, el Recinte Modernista començava una nova etapa. Una rigorosa rehabilitació ha permès posar en valor l’obra de Domènech i Montaner, i fer de Sant Pau un centre de coneixement de rellevància internacional i un nou referent cultural.