La producció arquitectònica de Domènech abasta des de projectes urbans fins a grans conjunts monumentals i encàrrecs de petita escala. Seus són alguns dels edificis més singulars de la Barcelona modernista com la Fonda Espanya, la Casa Lleó Morera, la Casa Fuster o el Palau de la Música, entre d’altres.

L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1849-1923), considerat pare del modernisme català, era fill d’una família culta i progressista, de classe mitjana benestant barcelonina. El seu pare, Pere Domènech i Saló, era un enquadernador de prestigi i la seva mare, Maria Montaner i Vila, filla d’una antiga casa pairal de Canet de Mar, població on l’arquitecte va estar molt arrelat.

Un cop llicenciat en ciències exactes, físiques i naturals per la Universitat de Barcelona i després de començar els estudis d’enginyeria, va optar per la carrera d’arquitectura. Acabats els estudis a l’Escola Especial d’Arquitecura de Madrid, va emprendre un viatge per França, Suïssa, Itàlia, Alemanya i Àustria.

De tornada a Catalunya, Domènech va iniciar la seva carrera professional com a arquitecte i el 1875 ingressa com a professor interí a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, a la que estarà vinculat fins el 1920. En aquesta escola tindrà com a alumnes a altres arquitectes modernistes insignes com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Josep Maria Jujol.

La pràctica arquitectònica es va convertir en la seva autèntica passió, sense oblidar altres facetes que el feien un home polifacètic, humanista i amant de la història.  

Els últims anys de vida, malalt de càncer d’estómac i desenganyat de la política i d’alguns companys de professió, va delegar molta de la seva activitat professional en el seu fill Pere Domènech i Roura, qui acaba les obres de l’antic Hospital de Sant Pau quan Lluís Domènech i Montaner mor al 1923, i en el seu gendre Francesc Guàrdia i Vidal, i es va dedicar als seus estudis històrics i, sobretot, d’heràldica. Domènech idealitzava la Catalunya medieval com un dels moments de màxima esplendor i autenticitat i apostava per reforçar la identitat catalana del present amb els referents del passat. Aquesta passió per l’heràldica i l’època medieval està molt present al Recinte Modernista.

La producció arquitectònica de Domènech abasta des de projectes urbans fins a grans conjunts monumentals i encàrrecs de petita escala. Seus són alguns dels edificis més singulars de la Barcelona modernista com la Fonda Espanya, la Casa Lleó Morera, la Casa Fuster o el Palau de la Música, entre d’altres.

El treball al seu estudi es realitzava amb la col·laboració d’un grup consolidat de tècnics, artesans i industrials, que actuaven com a fil conductor dels seus treballs a la recerca de l’obra d’art total.