Un hospital col·lapsat

Des de la seva inauguració el 1930, els pavellons de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau suporten moltes modificacions motivades per la necessitat de donar resposta a la demanda assistencial d’una ciutat en creixement, a la vegada que s’han d’adaptar per als estàndards de la pràctica mèdica de cada moment.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, encara en obres, cap al 1923

El 1966 ja es constata que l’estructura de pavellons no respon bé a les necessitats, i que per posar l’Hospital a l’alçada dels temps cal construir un nou edifici que centralitzi tota l’activitat sanitària. Se n’arriba a aprovar el projecte, però la manca de fons el fa inviable, i la única sortida és seguir adaptant els espais existents a les necessitats que es presentin, encara que sigui en detriment del patrimoni arquitectònic.

Compartimentació del Pavelló de Sant Salvador en habitacions individuals, 1973

Tot i que als anys 70 es comença a valorar l’arquitectura de l’Hospital, la falta de recursos només permet fer reparacions d’urgència en un conjunt que ja es troba en una situació delicada. El 1978 l’Hospital és declarat monument històrico-artístic pel govern de l’Estat, i a partir de llavors se’n reivindica la intervenció per rehabilitar-lo.

Desperfectes a la façana del pavelló de Sant Rafael, 1978

El 1980 es recuperen els exteriors del pavelló de la Mercè, la primera operació de restauració en profunditat de la història de Sant Pau, i uns anys més tard s’intervé al pavelló de l’Administració. Mica en mica s’anirà recuperant els exteriors dels pavellons de malalts (rotondes, torres d’aigua, cobertes), sempre planificant acuradament les actuacions per no interferir en l’activitat assistencial diària de l’Hospital, un dels més importants de l’Estat.

Bastida per a la rehabilitació de la façana del pavelló de l’Administració, 1984

El 1990, la Generalitat de Catalunya s’incorpora a la Molt Il·lustre Administració, l’òrgan de govern de l’Hospital, amb el compromís d’aixecar un nou edifici que en satisfaci les mancances funcionals plantejades des de fa dècades. Però mentre el projecte no es materialitza, les necessitats més immediates s’han de resoldre afegint noves estructures per acollir els serveis d’un Hospital al caire del col·lapse.

Construcció d’un prefabricat per a les consultes externes, 1995

La revalorització de l’arquitectura de l’Hospital, que té el mèrit de fer-se compatible amb una activitat sanitària d’alt nivell, culmina el 1997 amb la declaració de Patrimoni Mundial per la UNESCO. És l’únic cas del món d’un hospital en actiu qualificat amb aquesta menció.

Rajola commemorativa de la declaració de Patrimoni Mundial, 1997

Les obres de l’anhelat nou edifici hospitalari comencen el 2001, i conclouen el 2009, moment en el qual s’hi acaben de traslladar tots els serveis clínics, que deixen definitivament els pavellons modernistes.

Trasllat de la Unitat de Neonatologia al nou hospital, 2009

Aquell mateix any comença un ambiciós procés de rehabilitació, de gran complexitat, que també implica la definició d’un nou pla d’usos per a uns pavellons que han perdut la seva funció primordial.

El Recinte Modernista en plena rehabilitació, 2011