L’arquitectura hospitalària estudiada per Domènech i Montaner

Exposició temporal del 16 de novembre de 2023 al 29 de febrer de 2024.

 

El projecte

El 1901, la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu i els marmessors de Pau Gil acordaren reunir en un mateix recinte dos hospitals: l’Hospital de Sant Pau, instituït pel llegat de Pau Gil; i l’Hospital de la Santa Creu, que abandonaria l’antic edifici gòtic, el qual estava quedant petit i es considerava insalubre.

L’encàrrec recau en Lluís Domènech i Montaner, que en aquell moment era ja un arquitecte de renom i a més acumulava un bagatge important amb la construcció de l’Institut Pere Mata a Reus (1897-1912).

 

Domènech preveu la construcció d’un gran hospital amb capacitat per a 1.000 malalts, format per 48 pavellons envoltats de jardins i connectats per galeries subterrànies de servei.

El conjunt no es va arribar a construir en la seva totalitat tal i com estava projectat, degut a diverses circumstàncies, que podem resumir en dues: manca de diners, i avenços en la medicina.

 

Per fer-nos una idea de l’envergadura d’un projecte així, només direm que Domènech va presentar un avantprojecte el 1902 que va permetre començar les obres de Sant Pau, però el projecte complet no el va entregar fins el 1911.

Aquest consistia en set volums enquadernats en pergamí, i presentats dins d’una caixa de fusta a mida, amb tanca i una ansa per al seu transport. Tant la capsa com els volums originals encara es conserven a l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Els volums I i II són sengles carpetes que contenen els més de 180 plànols del projecte, entre plantes, alçats i seccions, tant del recinte en conjunt com de tots i cadascun dels 48 pavellons que havien d’integrar el complex.

El III agrupava programa, memòria i plec de condicions.

Els IV, V i VI eren el pressupost desglossat de l’Hospital de la Santa Creu; i el VII, del de Sant Pau. Es tracta de documentació tècnica on s’hi desglossen les despeses per partides i capítols.

 

El volum III és el més revelador de tot l’estudi que hi ha darrere del projecte que finalment presenta Domènech, on s’hi detalla el què i el com, però també el perquè del disseny que finalment proposa l’arquitecte, on cap decisió és casual.

Aquest volum III aplega tres part diferenciades. La primera, el Programa, descriu a grans trets quines han de ser les característiques del recinte hospitalari, des de les condicions de l’emplaçament fins els espais que són necessaris. Aquesta descripció s’acompanya d’una panoràmica històrica que recull les darreres innovacions en el disseny d’hospitals, i d’una extensa relació d’establiments consultats (240), tant europeus com de la resta de món.

A la Memòria, Domènech i Montaner hi explica el seu projecte en detall. Després de repassar els antecedents que porten a l’establiment del doble hospital, fa una extensa descripció dels terrenys on s’ha d’assentar, del complex en conjunt, i de cadascun dels pavellons que l’han d’integrar, sense deixar en segon terme el programa decoratiu.

Finalment, el Plec de Condicions recull les bases generals que hauran de regir l’execució de les obres, desglossades per articles.

 

La panoràmica històrica

Al Programa del projecte per als Hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau, després de presentar els espais dels que s’ha de dotar cada pavelló i d’exposar les condicions generals del conjunt, Domènech ofereix una breu ressenya històrica, amb nombrosos exemples, del desenvolupament de l’arquitectura hospitalària, i com, lligada als avenços mèdics, s’ha acabat decantant preferentment per la tipologia de pavellons separats.

Aquesta breu exposició (tot just sis pàgines), si bé molt succinta, ens permet identificar els establiments que Domènech considera clau en l’evolució de la construcció d’hospitals. Analitzant-los, es fan palesos els diversos corrents innovadors i el progrés que suposen respecte edificacions anteriors vers la solució pavellonal, considerada la més avançada segons els darrers avenços mèdics de l’època. De fet, l’exposició comença afirmant que:

“La evolución hacia los modernos hospitales de pabellones aislados y de block-pabellones, con galerías de comunicación o absolutamente sin ellas, viene marcándose desde tiempos bastante antiguos. Tendían a ello los hospitales en que accidentalmente se producían grandes aglomeraciones de enfermos, especialmente los militares y marítimos y los de epidemias.”

 

Un precedent anglès

Domènech posa de manifest que l’existència d’hospitals pavellonals es remunta al segle XVIII, citant com un dels primers exemples l’Hospital Naval de Stonehouse.

El seu arquitecte, Alexander Rovehead, el planifica d’aquesta forma per reduir el risc de contagi entre malalts, i perquè comptin amb bona ventilació i llum natural; és un disseny innovador i molt influent.

• Hospital Naval de Stonehouse (Plymouth, Regne Unit). Alexander Rovehead, 1756-1764
  

 

Fixació i irradiació del model francès

Seguint el relat de Domènech, el sistema de pavellons s’acaba de definir com una tipologia hospitalària a França. De fet, tan aviat com el 1773 Julien-David Le Roy presenta a la Reial Acadèmia de Ciències un projecte per reconstruir l’Hôtel-Dieu de París, incendiat un any abans.

La principal novetat que s’hi aprecia respecte Stonehouse, a banda d’unes majors dimensions, és l’existència de dues galeries de comunicació entre pavellons: una de frontal, resseguint el pati, i una de posterior. També es posa especial atenció que els pavellons, clarament separats en dues ales (masculina i femenina), estiguin orientats en direcció est-oest.

El 1788 la Reial Acadèmia de Ciències de París publica una proposta d’hospital, en la línia del de Le Roy, que influeix en la planificació d’aquest tipus d’establiments fins a mitjans del segle XIX. Al Programa, Domènech dona diversos exemples de dissenys derivats d’aquella proposta a França i a Bèlgica, el més tardà dels quals és l’Hospital Lariboisière.

Al Lariboisière, galeries semicobertes ressegueixen el pati unint totes les dependències, i contigus a aquelles, entre pavelló i pavelló, s’hi situen els menjadors dels pacients. Una altra novetat és la presència de petits jardins entre els diversos blocs.

• Projecte per l’Hôtel Dieu (París, França). Julien-David Le Roy, 1773
  
• Projecte per a l’Hospital de la Roquette (París, França). Bernard Poyet, 1787
• Hospital de Saint-André (Bordeus, França). Jean Burguet, 1825-1829
  
• Hospital de Saint-Jean (Brussel·les, Bèlgica). Henri Partoes, 1838-1843
• Hospital Lariboisière (París, França). Martin-Pierre Gauthier, 1839-1854
  

 

Variacions sobre el model francès

Domènech identifica el moment de la consolidació definitiva dels hospitals pavellonals durant la segona meitat del segle XIX.

A Anglaterra sorgeix un model hospitalari particular, de pavellons paral·lels units per un únic cos longitudinal que els comunica entre sí, sense el gran pati interior dels models francesos (per exemple, l’Hospital de Saint Thomas i l’Hospital Herbert, ambdós a Londres). Tot i que Domènech no l’esmenta explícitament, la popularització d’aquests models s’ha d’atribuir a Florence Nightingale, considerada la mare de la infermeria moderna, que el 1852 publicà Notes on Nursing.

Als Estats Units, mereix especial atenció l’Hospital Johns Hopkins de Baltimore pel seu disseny avançat: un ampli jardí obert on s’hi integren els diversos edificis connectats per galeries obertes, alguns dels quals amb façana diferenciada i accés independent des de l’exterior.

Mentrestant, al continent el model francès està plenament consolidat; el nou Hôtel-Dieu de París n’és el paradigma a l’època.

Tot i que en general s’inscriu en el model francès, l’Hospital de Stuivenberg, a Anvers, també innova, per exemple, amb la forma circular dels pavellons de malalts, pensada per eliminar angles on puguin proliferar els bacteris, i per millorar la ventilació i la il·luminació.

• Infermeria de St. Marylebone (Londres, Regne Unit). Jean Burguet, 1825-1829
• Infermeria Reial de Blackburn (Blackburn, Regne Unit). 1858-1864
• Hospital de Saint Thomas (Londres, Regne Unit). Henry Currey, 1866-1871
  
• Hospital Herbert (Londres, Regne Unit). Douglas Galton, 1865
  
• Hospital Johns Hopkins (Baltimore, EUA). John Rudolph Niernsee, 1876-1889
  
• Nou Hôtel-Dieu (París, França). Émile Jacques Gilbert, 1866-1876
  
• Hospital de Stuivenberg (Anvers, Bèlgica). Frans Baeckelmans, 1877-1884
  

 

Els hospitals efímers de la Guerra Civil Nord-americana

Domènech traça una altra via d’evolució dels hospitals pavellonals a partir dels grans hospitals militars de barraques connectades sorgits amb les guerres modernes, com ara la Guerra Civil Nord-americana (1861-1865).

Es tractava de construccions de vida efímera, en fusta, d’una sola planta, que s’aixecaven per atendre els ferits i es destruïren un cop acabats els conflictes. Dels cinc que Domènech cita com a exemples durant la Guerra de Secessió, destaca l’Hospital General Mower, bastit als afores de Filadèlfia.

• Hospital General Mower (Filadèlfia, Pennsilvània). John McArthur Jr., 1862
  
• Hospital General Lincoln (Capitol Hill, Washington D.C). 1862
  
• Hospital General Hicks (Baltimore, Maryland). William Q. Caldwell Jr., 1861
  
• Hospital McDougall (Nova York). 1862
• Hospital Sedgwick (Nova Orleans, Louisiana). 1864

 

La tipologia alemanya de pavellons aïllats

La Guerra Francoprussiana (1870-1871) també duu a l’aparició d’una nova tipologia d’hospital pavellonal, en aquest cas a l’Estat Alemany. Com a novetat, en aquest cas els pavellons de malalts estan aïllats, sense cap galeria que els comuniqui entre sí. És el cas de l’Hospital de barraques de Tempelhofer Feld, a Berlín.

A partir del 1870, el sistema complet de pavellons aïllats dels hospitals de campanya s’introdueix per als hospitals de caràcter permanent.

En aquest sistema, els pavellons de malalts s’orienten tots en paral·lel seguint la mateixa direcció, que en aquest cas no ve marcada pels punts cardinals, sinó per l’emplaçament de l’accés principal, que al seu torn ve determinat per l’urbanisme de l’espai on s’ha d’inserir.

Domènech dona 15 exemples d’hospitals alemanys que segueixen aquesta línia, com el Friedrichshain o l’Urban de Berlín. Aquest darrer, a més, és el primer hospital que connecta els pavellons amb galeries subterrànies, que en aquest cas serveixen per allotjar les instal·lacions d’aigua i calefacció.

• Hospital de St. Jakob (Leipzig). 1871-1892
• Hospital Municipal (Wiesbaden). 1876-1878
• Carolahaus (Dresden). Theodor Friedrich, 1876-1878
• Hospital d’Eppendorf (Hamburg). Hans Zimmermann i Friedrich Ruppel, 1884-1889
• Hospital Municipal (Worms). 1885-1888
• Hospital Municipal (Bernburg). 1892-1895
• Hospital Municipal (Nuremberg). Heinrich Wallraff, 1894-1897
• Hospital de barraques de Tempelhofer Feld (Berlín). Martin Gropius i Heino Schmieden, 1875
  
• Hospital de Friedrichshain (Berlín). Martin Gropius i Heino Schmieden, 1868-1874
  
• Hospital Kaiserin-Augusta (Berlín). Hermann Blankenstein, 1869-1870
• Hospital de Moabit (Berlín). T. Haese, 1871-1889
• Hospital Urban (Berlín). Hermann Blankenstein, 1887-1890
  
• Ampliació de l’Hospital Charité (Berlín). 1888
• Hospital Infantil Kaiser-und-Kaiserin-Friedrich (Berlín). 1890
• Institut Robert Koch (Berlín). 1891

 

L’expansió del model de pavellons aïllats

El model de pavellons aïllats sorgit a Alemanya s’expandeix ràpidament, ja que respon molt bé als criteris higienistes vigents a l’època, que posen èmfasi en la importància de factors com la ventilació i l’aïllament, especialment en el cas de malalties infeccioses. Al seu estudi, Domènech identifica exemples de la difusió d’aquesta tipologia a Dinamarca, l’Imperi Austrohongarès, França, Itàlia, la Gran Bretanya, i fins i tot als Estats Units.

A Anglaterra menciona, per exemple, l’Hospital d’infecciosos de Newcastle, exemple d’establiment de pavellons aïllats, tot i que encara compta amb les galeries de comunicació típiques dels dissenys anglesos de finals del s. XIX.

A França, el model tradicional de pati central segueix tenint molt de pes, però el sistema alemany també s’acaba imposant, com passa al Saint Éloi de Montpeller, dissenyat inicialment dins la tradició francesa, però que als anys 1883-1884 s’amplia ja amb una disposició de pavellons aïllats per tractar les malalties infeccioses.

• Roosevelt Hospital (Nova York, EUA). Carl Pfeiffer, 1869-1871
• Hospital Lliure per a dones (Boston, EUA). George Shaw i Henry Hunnewell, 1895
• Hospital d’Øresund (Copenhaguen, Dinamarca). Vilhelm Friederichsen, 1875-1876
• Hospital de Blegdam (Copenhaguen, Dinamarca). Vilhelm Friederichsen, 1878-1880
  
• Hospital Infantil de Pendlebury (Manchester, Regne Unit). Nathan Pennington i Thomas Bridgen, 1872-1878
• Hospital d’Infecciosos (Newcastle-upon-Tyne, Regne Unit). Arthur Gibson, 1884
  
• Hospital Epidèmic (Nottingham, Regne Unit). Arthur Brown, 1891
• Hospital de Febres de Longshaw (Blackburn, Regne Unit). J. B. McCallum, 1894
• Hospital Municipal (St. Denis, França). 1880-1881
• Hospital de Saint-Éloi (Montpeller, França). Casimir Tollet, 1882. Ampl. 1883-1884
  
• Hospital Armand Trousseau  (París, França). Alexandre Maistrasse i Marcel Berger, 1887
• Hospital Boucicaut (París, França). Etienne i Louis Legros, 1898
• Hospital Epidèmic (Viena, Àustria-Hongria). Michael Fellner, 1872-1873
• Hospital de Szent János (Budapest, Àustria-Hongria). Elek Barcza, 1898
• Policlinico Umberto I (Roma, Itàlia). Giulio Podesti, 1888-1894

 

Els hospitals flotants

A banda dels edificis hospitalaris pròpiament, Domènech també assenyala la innovació que suposa l’aparició d’hospitals flotants a Anglaterra, que considera referents pel que fa als sistemes d’aïllament.

Aquests consisteixen generalment en grans barcasses atracades permanentment als rius, on s’hi habiliten barraques de fusta independents per a malalts infecciosos.

• Hospital Flotant de Jarrow Slake (Riu Tyne, Jarrow, Regne Unit). 1886
  
• Hospital Flotant del Tees (Riu Tees, Middlesbrough, Regne Unit), 1895
• Vaixell Hospital Castalia (Riu Tàmesi, Londres, Regne Unit). 1883
  

 

Els establiments espanyols més moderns

Acabada la breu ressenya, i fora de la narrativa general sobre el desenvolupament de les modernes tipologies hospitalàries, Domènech dedica un paràgraf a algunes clíniques i hospitals espanyols construïts seguint les idees més modernes, alguns dels quals visita presencialment. En tots els casos es tracta d’edificacions d’estructura pavellonal.

Dels exemples que posa Domènech, l’Hospital de Basurto de Bilbao és dels que presenta un disseny més clarament inspirat en els corrents alemanys. Considerat un dels establiments més avançats de l’Estat, Domènech el cita tot i que encara està en construcció, la qual cosa mostra que està al corrent de les darreres novetats en edificació hospitalària.

La Casa de Maternitat i Expòsits de Barcelona no és pròpiament un hospital, ni segueix estrictament l’estructura típica de pavellons aïllats, sinó que és més aviat un conjunt d’edificis-bloc, cadascun dels quals funciona autònomament. Tot i així, Domènech no pot deixar de citar-lo al seu programa, en tant que constitueix l’exemple més proper de disseny racional d’unes instal·lacions assistencials pensades per incorporar els darrers avenços mèdics i científics.

• Hospital de Marina (Ferrol). Casimir Tollet, 1895-1902
• Hospital de San Juan de Dios (Madrid). 1890-1895
• Hospital Militar de Carabanchel (Madrid). Manuel Cano y León, 1890-1903
  
• Institut Rubio de Terapèutica Operatòria (Madrid). Manuel Martínez Ángel, 1896
• Hospital de Ginecología de Chamberí (Madrid). 1901
• Hospital de Basurto (Bilbao). Enrique de Epalza, 1898-1908
  
• Clíniques de la Facultat de Medicina (Saragossa). Ricardo Magdalena, 1886-1892
• Casa de Maternitat i Expòsits (Barcelona). Camil Oliveras, 1890-1893
  

 

La relació d’hospitals consultats

Després de la panoràmica històrica, Domènech presenta el llistat de tots els hospitals consultats, principalment a través de bibliografia, però en alguns casos amb visites efectuades en persona. La relació de 30 pàgines, que reproduïm a continuació, recull 240 establiments de tot el món ordenats alfabèticament per la ciutat on es troben, d’Anvers a Zúric. A cada referència hi figuren:
ciutat / establiment / dates de construcció / referències bibliogràfiques de plànols o imatges.

La majoria dels hospitals analitzats són europeus –225– i la resta, excepte el de Ciutat del Cap, són nord-americans. La distribució dels hospitals considerats de referència per Domènech reflecteix els grans nuclis d’innovació científica, mèdica i tecnològica de l’època. Ni Amèrica del Sud, ni l’Àsia, ni Oceania, ni l’Àfrica (amb una única i anecdòtica excepció) hi tenen cap presència.

A Europa s’identifiquen clarament tres potències: l’Imperi Alemany, el Regne Unit i França. Només els hospitals d’aquests tres estats suposen el 70% de tots els relacionats.

• Països Baixos: 1
• Dinamarca: 2
• Imperi Otomà: 2
• Suècia-Noruega: 3
• Suïssa: 3
• Imperi Rus: 3
• Itàlia: 7
• Bèlgica: 10
• Espanya: 12
• Estats Units d’Amèrica: 14
• Imperi Austrohongarès: 16
• França: 47
• Regne Unit (i colònies): 54
• Imperi Alemany: 66

Vegeu el llistat complet d’hospitals consultats clicant la imatge:

 

La síntesi

A l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Domènech no es limita a adoptar una tipologia hospitalària d’entre les ja consolidades a l’època, sinó que només les agafa com a punt de partida per arribar al millor disseny possible en tots els aspectes.

• Pavellons separats
  Domènech parteix clarament de la tipologia de pavellons separats i paral·lels desenvolupada a Alemanya, que assegura l’aïllament dels malalts, tan necessari en cas d’infeccions.Hospital de Friedrichshain, Berlín
• Orientació est-oest
  També desvia l’eix d’orientació respecte els carrers circumdants per orientar les infermeries en direcció est-oest, com en els models francesos. Així s’afavoreix la insolació als malalts i la ventilació natural.Hospital Lariboisière, París
• Espais perimetrals
  Als espais perimetrals creats amb aquesta desviació de l’orientació s’hi col·loquen pavellons autònoms o de serveis, amb accés directe al carrer, com en alguns hospitals nord-americans. A més d’optimitzar l’ús de l’espai, permet l’accés independent sense contacte amb els pacients ingressats.Hospital Johns Hopkins, Baltimore

 

En un terreny més concret, sobre aquesta disposició general Domènech encara hi incorpora altres elements, que adapta dels hospitals més innovadors que ha estudiat. Alguns exemples:

• Enjardinament
  Enjardinament dels espais, tot creant una ciutat-jardí amb valor terapèutic –com al Johns Hopkins de Baltimore.
• Galeries subterrànies
  Galeries subterrànies de comunicació entre pavellons –com a l’Urban de Berlín. Però Domènech projecta galeries més amples per a la circulació de carretons. Per evitar que siguin vies de propagació d’infeccions, en limita l’ús a manteniment i matèries “netes”.
• Espais circulars
  Espais circulars per als malalts, més higiènics perquè eviten l’acumulació de brutícia als racons –com al Stuivenberg d’Anvers. En aquest cas, no s’aplica a les sales de llits, sinó a les sales de dia, on els malalts passen gran part del temps.

 

L’autèntica originalitat del projecte de Domènech i Montaner no radica tant en la concepció de solucions noves, sinó en la seva enorme capacitat per adaptar les darreres innovacions a un model d’hospital consolidat, tot configurant un conjunt coherent i d’una gran bellesa sota la forma d’un modernisme gairebé exuberant que no li resta funcionalitat.

No en va, aquest Hospital és l’únic hospital del món declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1997, estant en cara en actiu.

 

 

L’arquitectura hospitalària estudiada per Domènech i Montaner

Recerca
Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP)