L'Espace Mémoire

Précédent

El club Sant Pau

Josep

Sarrió

L’Hospital de Sant Pau va experimentar una gran transformació durant la segona meitat dels anys seixanta i primers setanta. Sota la direcció de l’aleshores gerent el Dr. Soler Durall, i posteriorment la Sra. Elvira Guilera, Sant Pau va passar de ser un hospital tradicional dels anys cinquanta a un de modern amb una estructura organitzativa avantguardista. La creació del primer servei d’urgències va ser una mostra d’aquesta evolució. Aquest gran esforç de canvi va necessitar una important ampliació de plantilla. Les germanes hospitalàries van deixar pas aviat a un seguit de personal especialitzat en els diferents nivells laborals. Van ser uns anys d’incorporació de molta gent, dels quals avui un quants encara estem en actiu. Això va propiciar que molts de nosaltres tinguéssim afinitats per edat i per inquietuds, creant-se de forma espontània grups naturals i amistats que encara perduren. A aquests grups de companys s’hi afegien germans, amics, i veïns formant una barreja heterogènia. Aquest va ser el marc per a la creació d'un espai de trobada on canalitzar totes les activitats que ens venien de gust de fer: festes, excursions, partits de futbol, gimcanes, caminades, etc. Va ser fàcil trobar-li nom, i realment no vam ser gaire originals: el Club Sant Pau. Fins i tot vàrem crear un carnet de soci amb la foto grapada. De les excursions, la més recordada potser és la que vam realitzar a la Vall d’Aran el novembre del 1975, però també vam anar a Andorra, Castellar de n’Hug, el Delta de l’Ebre, Rupit, etc. Al desembre d’aquell any una gimcana va fer córrer la gent per tot Barcelona amb principi a l’Hospital i final a la Plaça del Pi. El futbol va ser un gran aglutinador. Hi havia diversos equips competint amb altres empreses, universitats, i no van faltar els partits de costellada de solters contra casats, tot un clàssic. Les festes eren l’evolució natural dels guateques dels nostres germans grans dels seixanta, però en estèreo, i substituïnt el Duo Dinámico per Glòria Gaynor i Supertramp. Allà van néixer moltes parelles, algunes es van desfer i altres han continuat fins l’actualitat. En dono fe. Cap a finals del 1976, poc a poc els grups es van anar diluint i van donar pas a les parelles. Bodes, criatures i altres activitats van fer que cadascú fes el seu camí. No vam perdre en cap moment el contacte ni l’amistat, ja que la coincidència a la feina feia que això es mantingués. Simplement els interessos ja no eren coincidents. El Club Sant Pau ja era història. Mentrestant, tots nosaltres anàvem construïnt una altra història, la d’aquesta casa, com ja havien fet els nostres antecessors des del 1401, i com fan i faran els que vinguin després. Hi ha una cançó de Cole Porter que es diu “I’ve got you under my skin” (Et porto a sota la pell). Frank Sinatra la cantava de meravella. Crec que molts de nosaltres portem Sant Pau sota la pell, forma part del nostre ecosistema. No sé que té Sant Pau que enganxa, però és així. Alguns li diuen sentit de pertinença. Altres ens diuen Paulins. Jo no li sé posar nom, però hi estic enganxat. Plenament.